Diada de Sant Jordi
Re inauguración de la Biblioteca Pompeu Fabra del Orfeó Català de Mèxic (2)
HOMENAJE XIRAU - FEBRERO 2024
El día 17 de febrero de 2024, se celebró en las instalaciones del Orfeo Català de México un homenaje por los cien años de nacimiento del célebre filósofo , poeta y escritor Dr Ramón Xirau Subías, nacido el 20 de Enero de 1924 en Barcelona, España. Aproximadamente a las 6pm. se reunió público y ponentes en la sala principal de Orfeo.
El presidente de la asociación, Jaume Romagosa i Sala, hizo la presentación general, tras esto, el maestro Christopher Tucker moderó la presentación de los dos primeros ponentes, sin detenerse en la biografía y bibliografía del doctor pues esto, se encontraba en la colección de publicaciones presentada sobre una mesa cerca de la entrada, muchas de éstas dedicadas al maestro mismo, debido a la profunda y larga relación amistosa existente entre los dos. De hecho, podría expresarse como su padre espiritual.
El poeta Christopher Tucker de ascendencia canadiense encontró una remota analogía con el doctor quien escribió toda su poesía en catalán, como éste mismo lo hace en su idioma inglés.
Relató cómo fue su primer contacto con él y la filosofía en el Liceo Franco Mexicano, posteriormente el moderador completó sus estudios en Gran Bretaña (University of London y University of Essex) donde completó la maestría;” Theory and Practice and Literature translation “ bajo la dirección del célebre catalanista británico, Arthur Terry. Narró cómo regresó posteriormente a México a los seminarios en C.U. con el doctor, como oyente. Sin embargo, su grupo se trasladó con el tiempo, al mismo hogar del doctor, tras una larga huelga en Filosofía y Letras de UNAM (véase el Mosh).
Largos y productivos años de estas tertulias, transcurrieron hasta que un triste día le fue anunciado el deceso del doctor. Sin embargo, una rutina de visitas a su viuda Ana María Icaza fueron después una rutina amigable, pero a final de cuentas ella, también murió.
El moderador contó acerca del deseo del doctor de hacer de su domicilio un centro cultural. Pero esto sigue en espera y el albacea ha expresado el cómo se debe presionar a las autoridades universitarias para cumplir este proyecto próximamente.
Tras esto, el primer expositor Rafael Segovia Albán, poeta, dramaturgo, escritor radicado en Tepoztlán Morelos, realizó su ponencia, quien ha ganado premios, dirigido talleres y recibido becas, como fue recientemente de la fundación Ledig-Rowohlt en Suiza. VER TEXTO
La siguiente ponente fue Fanny del Río, realizó su ponencia. Miembro y cofundadora de la Red Mexicana de mujeres filósofas. Sus libros más recientes son: “Las filósofas tienen la palabra” y “Hacia una crítica de la historia de la filosofía en México desde una perspectiva de género”. VER TEXTO
Enseguida la Dra. Tona Pi-Suñer, en calidad de amiga de la familia Xirau en México, leyó en catalán una recopilación de sus experiencias con Ramón y Ana María. Posteriormente, dos maestros del curso de catalán en el Orfeo: Eva Capdevilla y Carles Bondia, así como los alumnos Valdivieso y Carmen Curco, leyeron también poemas en catalán. VER TEXTO
Para finalizar el evento el pianista Martín de la Rosa interpretó canciones catalanas en su instrumento.
Finalmente, se celebró un brindis en honor y memoria del Dr. Ramón Xirau. Por último, el moderador finalizó el evento con un verso del poeta favorito del Dr. Ramón Xirau del poeta catalán Joan Maragall:
“que la muerte me sea
Un mayor nacimiento”.
DOS POEMES DEL MAR
(Llegit per la Carme Curcó)
Fred.
Frec a frec del pal de la barca
L’estel
Asseca, en el moll,
La xarxa,
Fred.
El pal segueix l’estel,
i el mar
s’adorm en l’oblit morat.
Cases negres.
Fum.
Poble; ciutat;
llum.
No hi ha gotes en l’aire,
Sinó la blanca llum.
Plou.
Magnòlies odorants,
ensomnis del matí
veles al mar de l’alba.
Clavat en roc, el pi.
La mar del cel degota
sobre el mar
blaves estrelles pul·lulen
sobre el mar.
Vives estrelles remouen
el blau mar.
De mar a cel, de cel a mar,
ve l’alba
Amb un teixit de lleus ruixims
Gelats.
De mar a cel, de cel a mar
la fosca,
amb una xarxa blava,
pesca els estels del mar.
Un somni d’algues lentes
ondulava
del mar cap al cel
del cel cap al mar.
SOMNI
(Llegit per l’Eva Capdevila)
Aquelles fulles blanques en la penombra tendra!
el temps ens regalima avall dels dits
i els arbres arrelats, de terra i cel, remouen llurs caps blanquíssims,
el temps ens regalima avall dels dits
i els arbres arrelats, de terra i cel, remouen llurs caps blanquíssims,
llurs troncs emperesits.
La mar es repeteix -tan sordament-
esquena endins,
al plec de l'ombra obscura i blava
al plec de l'ombra obscura i blava
del bategar latent del cos dormit.
Aquestes flors de juny,
clares de fred i denses d'aigües fredes,
se'ns filtren ulls endins, devers els somnis blaus
clares de fred i denses d'aigües fredes,
se'ns filtren ulls endins, devers els somnis blaus
d'un blau puríssim, llacs endins, Senyor, dels ulls,
dels llacs, dels cels, endins, com un vol lent
d'alè amorós i pàl·lid.
Aquelles fulles blanques!
Senyor, les fulles blanques de la nit.
d'alè amorós i pàl·lid.
Aquelles fulles blanques!
Senyor, les fulles blanques de la nit.
. . . aquesta nit tan negra com l'escuma
del nostre temps, del nostre mar, del nostre amor,
del nostre temps, del nostre mar, del nostre amor,
del nostre temps, Senyor, la nit tan fina
tan fred el meu record i empal.lidit.
Aquests estels em miren des de l'aigua,
em miren des de l'aigua els Teus estels,
aquesta nit tan negra, el brill i l'ombra,
el parpelleig del cel, el brill del cel,
tan fred el meu record i empal.lidit.
Aquests estels em miren des de l'aigua,
em miren des de l'aigua els Teus estels,
aquesta nit tan negra, el brill i l'ombra,
el parpelleig del cel, el brill del cel,
Senyor dels cercles lents de l'aigua somniosa,
em miren els estels, em miren els estels, els Teus estels.
em miren els estels, em miren els estels, els Teus estels.
se'ns va filtrant la nit endins, el somni és lent,
se' m va filtrant la teva nit,
les fulles van caient, pluja deserta d'oblits i de memòries
al fons de mi, al fons de tu, al fons dels pàl.lids
deserts de la nit blava,
al fons dels deserts del cel,
deserts de la nit blava,
al fons dels deserts del cel,
al fons dels arbres sense fons.
Les distàncies, Senyor, se'm fan més llargues,
al fons, Senyor, endins, al fons...
(Presència, Mèxic D. F., 2, setembre-octubre 1948)
TRES NOCTURNS
(Llegit per Julio Valdiviezo)
I
La terra dorm. Tu no has vingut. Espera.
La terra neix en cada bri de nit.
Amor, l'ona del temps romp en les roques.
Amor somnia lent el meu desig;
els pins gelada plouen de rosades.
Amor que no has vingut aquesta nit.
els pins gelada plouen de rosades.
Amor que no has vingut aquesta nit.
Cada fulla més verda, molsa d' ombra,
goteja lliris blancs.
Tu no has vingut.
Tu no has vingut.
Cada mirada d'aigua de les fulles
omple el meu cor de fosca i de neguit.
Tu no has vingut, amor, de matinada,
que no vingueres, ombra de la nit.
Tu no has vingut. Ocells de plomes blanques
obren llurs calces blancs a l' infinit.
Vermelles flors molsoses d'herbes fines,
blavoses flors del cel, estels del pit.
Veniu amb mi, veniu, a frec de l'alba
amors que no vinguéreu en la nit.
II
L'aigua era un tel de transparència blava
l'aigua em mirava en els teus ulls de nit.
Molla de llum la terra s'adormia.
Detura't, vaig pensar... Era l'oblit.
La nit es traslluïa amunt del cel,
en els estels, estels de llum més blava.
en els estels, estels de llum més blava.
L'aigua em mirava en els teus ulls de nit.
L'aigua era un tel de somnolència clara.
El negre blau del cel, mirava, endins,
i l' ánima d'amor es transformava,
en blaus estels, flors blaves, ocells blaus,
i l' ánima d'amor es transformava,
en blaus estels, flors blaves, ocells blaus,
en el silenci blau de l'aigua blava.
Res més. Silenci. Vaig pensar, detura't.
Res més. El somni blau del meu oblit.
Silenci, vaig somniar. D'onades blaves,
les ombres s'emboiraven en la nit.
III
Caminava en la nit d' ombra més alta.
L'aigua del riu descabdellava estels.
Les fulles tendres, l'herba arrebossada.
Vaig aixecar els ulls endins del cel.
La terra molla, panteixava, lenta.
Plovia lentament,
plovien lentament estels de l'alba
del fons del cel a l'aigua,
del fons de l'aigua al cel.
del fons de l'aigua al cel.
(Presència, Mèxic D. F., 3, gener-febrer 1949)
ORÍGENS (Dos fragments)
(Llegit per Carles Bondia)
"De quina matèria ets feta? Cap a tu totes les ombres vénen."
Mar blava, lliri blau, devers les ones
els cérvols del matí per les muntanyes
davallen tots glaçats. El teu secret.
Res més que el teu secret.
On ets? Et cerca
la meva mà ferida. Un lliri blanc,
la meva mà ferida. Un lliri blanc,
mar blanca, pura, esberla, llima,
vaixell de sorra, castells d'aigua neta.
Oh, lliri meu! Llunyanes, les boscúries
planegen en el camp. No ho sé. Res més.
Secret ombrívol, llima de remóles
em cerca prop de tu. A les muntanyes,
el mateix gel de sempre fa costums
de vares blanques. Terra de llum. On ets?
Les mans et cerquen. Et palpen els meus ulls.
Els meus sentits, els meus secrets, et cerquen,
palpen, trien. El casc prop de la barca
renova vells combats de peixos lleus.
Una mirada. On ets? Equips de fauna
poblen els meus records. Secretament
encises... On ets, llaç, llima, arena?
Unes mans pures davallen del cel blanc,
lliri, de llum, i et fan desfici les mirades
del meu record que et cerca en els penyals.
Déu obre les esperances
del temps
en dos braços de cendra,
i l'infant puja les escales de la boira
cap a Ningú,
cap a l'absència dels seus somnis, útils de llum.
Escala de costum, costum de somni. Viure com sempre, eternament,
no sé si cendra o molsa o vida nova,
nul fill d'Adam.
(Pont Blau, Mèxic D. F., 2, octubre 1952)
